Ha passat mot de temps des d’última crònica d’aquest blog…certament, però diguem que la dinàmica de vida es va trencar per un temps i ara tornem a la realitat. Aquest fet es deu a la meva visita a Mataró, he estat un mes de vacances al meu propi país!! Tota una sensació!!
Penso que encara no sóc capaç de desgranar totes les emocions viscudes durant aquest mes, mica en mica, però si que em veig capaç de valorar certs aspectes.
La visita a casa m’ha fet sentir estimada i enyorada, primera premissa per començar a carregar les piles i m’ha brindat la oportunitat d’estimar una mica més als meus, de tocar-los, d’abraçar-los,…qui diu que el contacte humà no és important?
També m’ha ajudat a col·locar cada cosa al seu lloc, quan vius lluny de casa tens la tendència a mitificar certs aspectes, dinàmiques, relacions fins al punt que perds la pròpia dimensió de la realitat, i quan tornes i veus que tot està al mateix lloc et relaxes…i certament t’ajuda a gaudir molt més de la nova vida que estàs creant a l’estranger. Amb això no vull pas dir que no segueixi enyorant la meva gent, ni la meva cultura, ni els meus espais, ans al contrari, sinó que ara col·loco l’enyorança en l’esglaó que li toca, el qual em permet no patir…ai costa molt d’explicar tot això!!
El més curiós de la història és que et sents tant descol·locat, estàs tornant a casa però ja no et sents ni d’aquí ni d’allà, no he perdut les meves arrels ni molt menys!! Però si que he tallat el cordó umbilical amb la meva terra, m’he obert a una altre cultura i realitat, i quan he tornat a Nicaragua, no m’he pas sentit d’aquí tampoc…crec que em declaro ciutadana del món, amb una tendència mediterrània i catalana molt forta!! Jajaja!! Però t'adones de com ens condicionen els patrons d’identitat,…en fi aquest tema encara l’haig d’acabar de cuinar, menjar i pair…
El retrobament amb la meva gent ha estat…molt agradable i dur alhora, sobretot els primers dies…tothom et posa al dia de la seva vida i jo per un moment em vaig sentir fora de lloc, semblava que tothom tenia la vida més o menys definida, alguns en relació a la seva vida professional, altres en relació al seu projecte de vida, parelles, fills,…i de cop i volta la por em va envair…vaig caure a la trampa mortal dels patrons culturals (30 anys: parella estable, projecte de vida estable,…) i vaig pensar: i tu què collons estàs fotent Alba?? Tens 30 anys i estàs treballant en un projecte al cul del món, sense parella, sense feina estable, sense casa!!! Buuf…em vaig deprimir per uns instants!! Fins em vaig adonar de que jo també havia escollit el meu camí, havia decidit explorar altres vies de la meva professió i descobrir altre realitats, veure món, créixer a nivell personal, que diríem, i vaig començar a sentir la força del que faig! Aquest ha sigut un pas important que fet…Suposo que el fet d’explicar la meva experiència en veu alta m’ha ajudat molt, compartir-la.
Aquesta vegada quan he pujat a l’avió, la sensació ha sigut ben diferent, ja sabia on anava i aquest fet em donava certa tranquil·litat.
L’arribada ha sigut molt agradable també, veure que els lligams d’aquí també et reclamen i t’han trobat a faltar m’ha fet sentir molt bé, he tingut la sensació de tornat a un ambient, a un espai que ja és teu també…els humans som éssers socials i necessitem dels altres també
.
En fi, de moment fins aquí…només volia compartir aquestes sensacions!!
Benvinguda a tot arreu, això és bo, no?
ResponderEliminarUn petó, catalanica!!