FESTIVAL DE POESIA

Aquest escrit fa dies que estav a punt per sortir...pèro fins avui no pogut posar les fotos...

espero que disfruteu...

20 FEBRER DE 2011

Ahir es va acabar el Festival  Internacional de Poesía de Granada, quina setmaneta més complerta!! Hi ha hagut de tot i força…cada vespre després de la feina i el gimnàs hi havia alguna activitat a fer,  poesia i concert, en una setmana he pogut escoltar els “no va más” del panorama cultural de Nicaragua i part de l’extanger!! Jajaja…El que més m’ha impactat de tot plegat era la fussió que ha representat tot el festival, increïble, cada nit tota la població de GRANADA, s’ajuntava a les places per poder gaudir de la música en directe i gratuïta que s’hi oferia,  amb la mescla que això comporta: per una vanda tota la gent de peles de la ciutat, la qual no es pot perdre un acte tant distingit com el festival on tot són celebritats, per l’altre tota la gent “de a pié” que diuen, amb les criatures penjades del coll i plenes de mocs,   els poetes autocotns i d’arreu, també hi havia els venerdors ambulants (en aquest país hi ha venedors ambulants de tot, de tot!! De debó, des de tabac, xiclets, menjar calent, fred, fruits secs, pelis pirates, artesanía, begudes fresques, núvols de sucre,…) i per una altra vanda els turistes, els de pell blanca o rosada depenent de l’estona que hagin estat sota el sol!! Tots junts, uns al costat dels altres, sense cap mena de problema, units per la…cultura, festa, no sé…però units.

Els poetes, doncs, de tot també, hi havia poemes transgressors i clàssics, enguany el festival era en honor de la CLARIBEL ALEGRÍA (poetessa nicarargüense), i molts dels poemes recitats eren d’ella. Detalls curiosos: escoltar poemes en japonés i àrab…aquí si que la sonoritat era el que importava pq de la resta no s’entenia res de res!! Jajaja…

Un parell d’anègdotes sobre el festival, vaig conèixer la Gioconda Belli, que per cert me n’han explicat cada una d’ella…i una altra, em vaig assentar sobre el cotxe de Carlos Mejía Godoy, el qual em va demanat amablement que m’aixequés  per obrir el maletero i després em va convidar a tornar a seure…jajaja!! El cotxe portava un gomet de la Cuneta Son Machín, ben orgullós dels fills i nebots ell!!!

Una semana genial…

Quatre fotos perque us en feu una idea:

UN DIUMENGE QUALSEVOL...

Diumenge al dematí, fa una estona que me despertat, he relaitzat els meus exercici prànics matinals, he meditat uns minuts i ja estem en plena consciència…vull dir, preparada per gaudir del dia d ‘avui. Em sento tant bé, és una sensació extranya o curiosa, és com notar que estic fent el que em toca, que estic en lloc  i  l’instant correcte i per tant que estic en plena…”harmonia”?, equilibri? Si això mateix en equilibri!! Costa molt descriure tots aquests sentiments… però puc afirmar que em sento plena i feliç d’estar aquí vivint aquesta experiència, que ja estic adaptada del tot,  començo a rebre, de la gent, de la feina, i del país en general.

Però anem a pams, ahir la Paloma va marxar, el temps que hem compartit aquí ha sigut de conya, ens hem entès molt bé, hem treballat molt en relació al projecte i a la forma d’actuació d’ara en endavant i a part ens ho hem passat bé, ens hem conegut també, pq en realitat el temps que havíem passat juntes era ben poc  fins ara…total que m’ha fet molta peneta que marxés, m’adono que si estiguéssim les dues currant juntes seria la bomba! Però no pot ser…en fi. Des de la Fundación para la Coorperación Internacional Funciona, m’han fet propostes interessants…estan molt contents amb la meva feina aquí i la volen valorar, així que em proposen fer-me un contracte desde Madrid, la qual cosa comporta cotitzar tot aquest temps aquí, estar assegurada i provablement cobrar un sou de casa!! Això sembla una tontería però la realitat del cooperant quan torna a casa és ben dura, dieun…rotllo una mà al davant i una altre al darrera, m’explico oi? Jajaja!! I si em poden afarvorir en aquest sentit no direm pas que no!! Aquesta decisió implica cert compromís, el qual es plasma en relació al temps d’estada aquí. Així que haig de decidir quan de temps més vull invertir en el projecte…  En realitat acabem de començar però tinc clar que aquest és un any de traspàs, aquest projecte s’està establint encara i per tant ja veig que m’agradaria quedar-me més temps per tal de veure’l evolucionar…així que la meva sensació i la nova proposta van en la mateixa dirección…però ja veurem.

Al CID (Centre Integral de Desenvolupament) la cosa està funcionant molt bé, els treballadors están responent de conya i jo cada vegada estic més tranquil·la, el centre d’estimulació creix ràpidament i els tallers de la tarda també van avançant…hi han moltes coses que cal millorar però crec que hem fet un bon començament i això em fa sentir bé, molt bé!! Rebo mostres d’afecte per part dels nanos, la qual cosa deixa entreveure que em tenen integrada..aquests nois són molt llestos i els costa deixar-se anar amb el primer que passa, ja que aquí ha vingut molta gent de pas…però sembla que ja han entès el meu paper aquí i que m’hi quedaré per una bona temporada, m’agrada…i amb els treballadors estic aconseguint aquell bon rotllo, intento sembrar la sensació de jefa i colega, i se’m dóna bé, sempre marcant el límits però bon rotllo…

A nivell personal em sento com si hagués renascut aquí, em sento diferent, i és com si ho visqués tot per primera vegada…les sensacions que tinc són molt intenses, pures, plenes,… Dedico moments a parar-me i a analitzar on estic i com, i aleshores de cop i volta estic amb un somriure als llavis, feliç. Realment, penso  que jo necessitava trencar amb tot per poder créixer, evolucionar i al fer-ho m’he sentit  nova per dins i per fora, acceptant-te tal i com sóc, amb les coses bones i les dolentes, ningú va dir  que seria fácil però cal treballar-hi.

Avui comença el Festival de Poesía de Granada, és tot un “evento” a la ciutat, és un certamen poètic molt reconegut a nivel llatinoamericà i vénen poetes d’arreu, és com una semana cultural, amb concerts, exposicions, fira de llibres, i evidentment molta poesía! Té molt bona pinta, amb una semana podré escoltar, per exemple, tots els artistes musicals nicaragüencs al costat de casa!! Katia Cardenal, dues generacions de Mejías Godoy, és a dir els pares i els fills, entre d’altres…que bé!! La ciutat està revolucionada, hi ha molta gent per tot arreu, es respira ambientillo, vidilla!! A veure què tal...prometo fotografies!!

Petons, abraçades, pessics i mossegades!!

QUATRE FOTOS DE LA VIDA A NICARAGUA...