UN DIMARTS QUALSEVOL...

Avui som dimarts i sembla que la meva vida a Nicaragua va agafant el seu propi ritme, ahir vam fer el sopar dels dilluns, amanida i pizza vegetariana, acompanyat de terturlia...molt agradable com sempre!! En Ben, el francès m'ajuda a analitzar la meva estada aquí, em fa preguntes sobre la feina, em fa puntuar les coses de l'u al deu...sembla una tonteria però m'ajuda!! Ara em vol presentar un amic seu, canadenc, que resulta que es dedica al món de la disacpacitat (aquest home s'ha agafat un any savàtic a Nicaragua), i resulta que té ganes d'invertir en alguna cosa relacionada amb el tema...ell a ca seva es dedica la terapia ocupacional, és a dir, ajuda  a insertar dismis en el món laboral, i el francès que és un iluminat, ja veu una escletxa de possible relació amb Los Pipitos, i jo, que també ser fer volar coloms també!! somiar és gratuït oi? estaria molt bé que pogués invertir el seu temps i diners en la nostra escola!! en Ben flipa, pq de cop i volta tot el que li arriba té relació amb el món de la discapacitat!! i segons ell les casualitats no existeixen...provablement no! Sembla que es van obrint portes, les quals no sabem si ens portaran enlloc però segueixo pensant que no hi perdem res...

Avui a l'escola m'haig de reunir amb el director i la responsable de l'àrea pedagògica, la trobada per mi és important, vull plantejar una pregunta important: volem que los Pipitos sigui simplement una "guarderia" o volem crear un centre educatiu?? la cosa és trascendent, vull que hi pensin i a partir  d'aquí veurem el que fem...jo si es tracta d'una guraderia plego, la meva tasca akí és enfocar el centre direccionat cap a educar als infants, la qual cosa comporta fer alguns canvis i intentar contractar més gent formada com a tal, reorgannitzar els horaris, l'estrucutra dels grups de treball,...però si el director no ho té clar i vol seguir col·locant amistats (que no en tenen ni idea) a l'escola...veurem què passa, no puc lluitar contra les adversitats i contra el director alhora...m'explico?

També vull conèixer el famós Bill, el benefactor que ara per ara és qui paga els sous dels mestres i qui manté l'escola, ell ha de veure també la importància del canvi de rol...la idea que tenim amb la Paloma és deixar de dependre econòmicament d'ell, ja que ara per ara té la paella pel mànec, aquest fet serà real a partir de cumplir els 2 anys com a fundació, fet que ens donarà dret a participar en els concursos d'ajuts internacionals però això no passarà fins al febrer de l'any que ve...així que m'envalantono i proposaré tot això a la reunió d'avui, vull saber com respiren, bàsicament el director. Ja us explicaré com ha anat. La veritat és que necessito que la meva feina tingui un sentit sinó em sento com fotent cops a l'aire...

Ara cada matí intento fer les meves petites rutines, em llevo al matí faig ioga (tot allò que recordo de les classes que feia), medito una estona i esmorzo...sembla una xorrada però començo el dia diferent!! segurament les criyas que faig no tenen ni cap ni peus però la meva teoria és que d'alguna cosa deuen servir!! que vulguis que no moc energia...jajaja!!

D'aquí a un parell de setmanes faré un petit viatge a Rosita, al nord, simplement per coneixer la realitat d'allà i veure si hi entra el meu projecte de treball amb els discapacitats...aquest viatge me'l pagaré jo, però si en surt alguna cosa estarà molt bé i sinó...doncs hauré conegut el nord, que tambpoc està gens malament!! i aniré amb el Ben, el francès, ell està molt ilusionat amb el projecte de la cases de bambú, ja veurem...

Aquest cap de setmana me'n vaig a la platja, a Tola, on treballa i viu la Mònica, la madrilenya que està com un llum de ganxo!! anem a celebrar l'aniversari d'en Warren, el suposat profe de ioga, el qual no em cau gaire bé, és prepotent i extravagant en excès, però no és pas mala persona...la cosa és que celebrarà el seu cumple allà i tots plegats hi anem, tots els amics que parlen anglès!! jajaja!! però també hi haurà la madrilenya i la nica, Vanessa, la que treballa a casa!!! Pot estar bé...tinc ganes de conèixer aquella zona, l'any passat vaig visitar res i menys del país i per tant haig de recuperar el temps perdut, jajaja!!!

En fin serafín!! això és tot per ara...

Mil petons i abraçades per tots,

us enyora ja una mica...

Alba