DE JULIOL DE 2011 A FEBRER DE 2012...

Mare meva...sembla ser que m'he penjat un xic amb el blog...jajaja!!

Suposos que hi ha moments per tot, en un inici tenia la necessitat de compartir i comunicar molt tot allò que vivia...després el procés es va invertir completament,  sembla que preferia guardar-me per a mi mateixa, fer la introspecció cap endins enlloc de cap enfora!! Certament la vida i la forma de relacionar-se a voltes té formats ben diversos en cada moment oi?

Evidentment no puc explicar pas tot allò viscut en...més de mig any!! així que començarem des del 2012, jejeje!!

Acabem de começar el curs i hem fet alguns canvis al Centre, mica en mica anem ajustant i millorant el nostre servei en funció de les necessitats. Enguany engeguem amb el Centre d’Estimulació precóç ampliat, tant quant a personal, com a espai, com de tot!!, estrenem nova coordinadora d’aqeusta área, la Patricia, española resident a Nicaragua des de fa 4 anys i que a part de ser trempadíssima, és psicopedagoga i té un grau en Estimulació Temprana!! Genial!! Amb ella ens entenem de conya i això fa que treballem súper bé juntes, em sento feliç i afortunada per això!

Hem acabat mantenint 6 alumnes que l’any passat feien Escola Especial, tot i que no oferim ja aquest servei de portes enfora, simplement, no els podem fer desaparèixer i no els puc pas abandonar…així que venen al matins i fem activitats escolars amb ells, però amb la idea de que mica en mica a mesura que es vagin fent gran, s’incorporin a la Terapia Ocuapcional, amb els adults.

Quant a la Teraia Ocupacional (T.O), també anem millorant mica en mica, acaba d’arribar una ajudant de lo bo i millor! Una técnica en T.O de la Fundació Maresme, pels que no ho sabeu, hem creat un vincle de coopració i coordinació genial, amb convenis, per tal de poder retroalimentar-nos els uns dels altres, de fet per nosaltres és una oprtunitat espectacular, ells són com el nostre model a seguir, la Fundació Maresme és com la meta final on volem arribar tots aquells que vetllem per les presones amb discapcitat, en podem aprendre tant…i ells dipossadíssims a col-laborar amb tot allò que poden i més!! Ems ento molt feliç per això també!! Aquesta semana hem començat a treballar en terreny la la J i sembla que ens entendrem molt bé i que será una trobada de més i mig molt  i moolt productiva, segur!!

Com veieu anem a tope!!, finalment l’any passat  van aceptar el nostre projecte en una de les convocatories de AECID (agència de cooperación española) i amb aquests pempins podem fer venir profesional com la J. a ajudar-nos…realment sento que anem endavant d’una forma vertiginosa!! És com que la cosa va prenent forma, les llavors comencen a brotar…veurem què en floreix de tot plegat!!!

Jo realment estic totalement ubicada a Nicaragua, sento que visc aquí, que actualment pertanyo aquí, que és el lloc on em correspon estar ara mateix, (i demà déu dirà), però el fet d’entendre que no tinc pressa, ni un límit de temps, ni cap limitació a nivel  ni professional ni personal/emcional (vull dir que socialment estic integrada, tinc el meu entorn, els meus amics, les meves històries per aquí, la meva vida nica), doncs aquest fet fa que m’hagi relaxat i gaudeixi molt més del que estic fent i vivint, sense patir tant o estar tant pendent de tot plegat!

Certament el que estic vivint aquí és gros, molt gros, a tots els nivells, profesional, emocional, vivencial, sento que encara no en sóc del tot conscient  però tot i que  no es vegi la cosa va cal·lant en el meu interior, en la meva forma de ser, de pensar, m’està fent forta, gran! Segurament m’està donant tot allò que, de forma inconscient, venia a buscar (casi tot!!! jajajaja!!)

La vida aquí segueix girant, també ha vingut a viure aquí un altre component de la Fundación Funciona (la que em contracta a mi, diguem), l’A, i de moment la cosa també pinta bé, però la seva funció a nicaragua i tot plegat us ho explicaré el proper dia…

Petons, abraçades, pessics i mossegades per tots aquells que els vulguin!!

Ja som al mes de juliol…el temps passa volant!! I ple de novetats

Però anem a pams:

EL PROJECTE…

(a nivel professional)

El projecte va evolucionant i es va veient quina dinàmica agafa més força, ens anem plantejant les coses a mesura que anem avançant.

La crisi ens està fent prendre decisions i ens  fa redefinir una mica el projecte, diguem que els recursos econòmics que volia aconseguir  la Fundación Funciona des de Madrid, no estant sorgint, a nivell de recursos públics, materialitzats en concursos per a la cooperació internacional, tant a nivell europeu, com estatal i autonòmic, han tancat l’aixeta, ens hem presentat a molts d’aquests concursos i just quan toca dir les adjudicacions ens notifiquen que s’ha suspès o que els criteris han canviat,…excuses barates!! Penso que si realment no hi ha diners, doncs que no convoquis res i llestos!! una merda pinchá en un  palo!! Per tant, nosaltres hem de prendre consciència del que tenim i del que podem fer. A dia d’avui, la financiació del projecte se sustenta amb el capital que aconsegueix el nostre benefactor gringo, en Bill, però aquesta aixeta també es tancarà aviat , primera perquè els donants americans porten molt de temps donant molts diners al projecte i segon perquè en breu (un any o dos) en Bill i la seva dona marxaran del país…(ella no és  feliç aquí…coses de rics,  suposo, no pot anar a l’òpera, ni al teatre cada cap de setmana, és un lloc insegur,... Jajaja), i si ells marxen  serà molt més complicat aconseguir els diners, molta gent el dona perquè sap que al darrera del projecte hi ha en Bill, saben que ell  gestiona els eus calers, si ell no hi és la confiança desapareix …

Per tant, davant d’aquest panorama, la Fundació i jo ens plantegem com atacar la problemàtica,  el nostre objectiu principal és que el PROJECTE no mori, i ens ho plantegem com una cursa de fons, on el més important és resistir fins al final…

Com es tradueix això? Doncs ben senzill, actualment oferim 3 serveis (Centre Atenció Temprana, Escola Especial i Teràpia Ocupacional), doncs escollim quedar-nos amb només un  o dos serveis i potenciar-los al màxim, la realitat és que per fer funcionar els tres serveis correctament caldria més professionals donant-me suport, un expert en Teràpia Ocupacional, un altre en Atenció temprana, un educador social,  en fi un grup de coordinadors que l’encarreguéssim de cada àrea…actualment ho faig tot jo!! I no dono a l’abast, està clar que per com funcionen aquí les coses, el nostre projecte xuta de puta mare, però davant de la meva exigència i el meu criteri professional, anem a tot i no acabem en res…no vull que això es converteixi en un espai només per estar…i si vull fer-ho funcionar bé o algú m’ajuda o acabaré folla!! Em vull bolcar només en una àrea i potenciar-la al màxim!! Ja que a més porto la gestió administrativa del centre...sóc bona però no tant!! jajajaja!!

Aleshores ve la part complicada..amb què ens quedem?? La resposta ve donada per la lògica i el sentit comú i no pas per les afinitats d’un mateix…Així que apostem pel Centre d’Atenció Temprana, per motius ben evidents: 1)perquè ens situa a  l’origen de la problemàtica, és des d’edats ben tempranes que cal començar la nostra tasca, per tal d’obtenir els màxims resultats, 2)perquè els pares amb quals treballem encara són “modelables”, és a dir, encara no han desenvolupat mals hàbits, ni estan cremats i el fet de que sigui tant ressent ( la majoria d'infants arriben amb mesos d’edat) fa que puguem ajudar-los des del principi, tant a obtenir coneixements sobre les discapacitats dels seus fills, com tractar-los, ajudar-los, com també en relació a la sensibilització davant de la feina que fem, davant de la resta de la societat,… i 3)perquè és un servei que no existex a nivell públic del país.

Diguem que seria començar la cas pels fonaments…i amb el temps anirem desenvolupant o creant els serveis que es vagin necessitant.

La  idea és deixar un espai de “reforç” escolar pels nens i nenes que aniran a l ‘escola  d’educació Especial que hi ha actualment a Granada (San Vicente e Paul), és  a dir, no volem deixar a l’estacada als nens i nenes que tenim  actualment fent Escola al centre, en part perquè  a mi se’m trenca l’ànima només de pensar en l’escola de Granada…només anant allà 3 hores al matí no farem feina!! Per tant volem que arribin a l’escola a les tardes i seguir treballant.

Igual faré amb els adults, però creant cursos concrets d’un matí o dos a la setmana amb temàtiques que realment els interessi, com ara informàtica, però vull que valorin el que tenen, actualment venen si els hi ve de gust…ara si ara no…

Amb tot això hauríem de fer  desaparèixer el menjador…buuuf...només de dir-ho se’m glaça l’ànima…però hem de retallar d’algun lloc, hòstia quan ho escrit sona tant malament…però no veig altre opció. NO sé..

Amb tot això encara anem donant voltes…reinventant cada dia!!

El que tinc lar és que necessito seguir formant-me i si realment ens decantem cap a l’Atenció Temprana, m’agradaria fer algun curs, encara que sigui online per poder tenir més base teòrica...però això és sinònim de diners..els qual no tinc!! Jajajaja!! Mica en mica!! De fet, sobre atenció Temprana no hi ha massa cosa, la base teòrica sorgeix del Libro Blanco de la Atencion temprana, a partir del qual es nodreix l’administració, vull dir que és el proposen des del Departament i tal,  i aquest ja el tinc en pdf i me l’estic empollant... de fet n’he fet una síntesi i la he explicat als treballadors, a mode de capacitació, però en vull més!!!!!!!!!

Per cert, el meu contracte ja està fet i casibé firmat, a partir d’aquest mes ja cotitzo i puc fer pujar els indicadors…una persona menys a l’atur!! Jajajaja!! El contracte és d’un any.

LA MEVA PERSONA...

(a nivell personal)

Això serà en la pròxima edició!! Jajaja!! Que com veieu soc dona de mooooltes paules!! Jajaja!! No us vull treure gaire temps...prometo que serà en breu!! Jajaja!!

CAP DE SETMANA DE RELACIONS SOCIALS…

El divendres vam celebrar el dia de mares, penso que va ser un èxit total, malgrat haver d'utilitzar les tàctiques alimentàries com a Esquer…però estic tranquil·la perquè sé que aquí, simplement funciona així!! A Centre tenim unes 80 famílies de les quals en van venir unes 65-70 és realment una bona dada, tot es va celebrar en un ambient festiu i alegre, els nois vam fet els balls i actuacions que tenien preparades, les mares van participar en els jocs que vam organitzar, veure-les jugar i riure…t’omple de felicitat, aquí un cop et converteixes en mare, sembla que no puguis deixar-te anar i gaudir mai més, de debò!! I aquest dia jugaven i reien com unes lloques!! El dinar va quedar boníssim, el famós arròs a la valenciana, jo patia perquè fer arròs per 80 persones sempre és difícil, quedarà covat? Cru? N’hi haurà prou per tothom? I va quadrar tot, de fet en va sobrar una mica i tot!! S’ha creat un grup de 15 mares per formar part de l’organització del centre!! La setmana que ve primera trobada!! Estic mooolt contenta de veure que ells també volen implicar-se en el projecte...no em vull fer il·lusions però pinta bé!!

Vam treballar tots en equip, tot ens ajudaven els uns als altres, sense necessitar que jo digués res!! Estaré aconseguint l’equip que buscava? Després de repartir el dinar tots els treballadors com per naturalesa ens van assentar a dinar repartits entre els cercles de cadires de mares i xerrant amb elles, ai em vaig emocionar una mica tot!! Quan es va acabar la festa vam recollir amb un pim pam i l’equip em va dir que anaven tots a fer una cervesa que si m’apuntava, evident ment hi vaig anar, va ser molt divertit, anar fent birres, xerrant del centre, de la vida de la feina, tot amanit amb una mena de confiança bolinguera ben curiosa!! I anaven sortint coses, i comentaris molt macos, res de fer la pilota, sonava sincer, l’ambient ho permetia!! Ai són tant joves…a mi em veuen com la jefa enrotllada i molona!! Jajaja!! Però em respecten…sembla una tonteria però crear aquest ambient en que et vegin lo suficientment col·lega com pq hi hagi confiança i alhora et respectin el suficient per fer-te cas i currar a tope és complicat!! Però mica en mica vas veien que els fruits sembrats, mica en mica van treien el cap i van florint…això em fa sentir plena i feliç!! La nit va acabar amb ballaruca i amb classes de granandino, un idioma ben curiós!! Jajaja!!  és que  a voltes, quan parlen la seva “jerga” profunda no entenc res de  res…

El dissabte al migdia segona sessió social del cap de semana, la final de la Champions, vaig quedar amb la Judith i el Chapu, una amiga que vaig conèixer al 2009, vam coincidir a la Prussia, en el primer projecte que vaig treballar, en època no vam connectar tant com ara però a mesura d’anar-te trobant i xerrant…ara tenim una relació xula!! Allò que dèiem, quan està lluny de casa, trobar gent de la teva terra no té preu…ella és de TÁRREGA i ell de MADRID jajaja!! Ella del Barça, ell de Real Madrid, ella catalanista fins la medul·la i ell…bueno és de Madrid de tota la vida!! Jajaja són una parella genial, vivien a les afores de Granada, al monte on fabriquen mel per vendre!! Total que vaig mirar el partit amb ells dos al Comedor Isabella, i sant tornem-hi, litres de cervesa a tope, però és que a la 12:30 (hora del partit aquí) fotia una xufa…que la birreta freda entra sola!! Lo bo és que no tens temps d’emborratxar-te ja que sues tant i tant ràpid que estàs netejant tota l’estona!! Jajaja!!  El partit un espectacle de bon futbol i el bareto ple de penya de l Barça i del Madrid!! Curiós…a la que van veure 2 noies mirant futbol i cridant com “possesses” és pixaven de riure!! Tots en volien fer gràcies…que visca el Barza que diuen aquí, que si no se què…nosaltres ens pixàvem també!! Ens vam endur el taper per dinar i les patates pel bermut!! Quin riure!! Aquí tot s’hi val m’encanta…m’agradaria veure la cara de qualsevol cambrer si trec la carmanyola en un bar, jajaja!! Aquí en van dir si necessitaven forquilles i tot!!!! Molt divertit!! Total, a les 16 i pico de la tarda encara estaven arreglant el món amb el madrileny jajaja!! De fet vam concloure que a Madrid estan desinformats i que l’altre era que…que3 cada vegada som més ciutadans del món que respecten d’idioma i les cultures d’arreu!! Per cert el dissabte que ve pujaré a casa seva a veure els eixams de mel i tota la infraestructura que tenen muntada allà!! Prometo fotos!!

Les 20h de vespre de dissabte, després d’una becaineta, truco a al Cecilia, una bona amiga nica també, la que va casar fa poc amb un gringo que era amic de Blake el noi americà amb el qual vivia…La truco per veure si aniran a sopar o a prendre alguna cosa i apuntar-me, però em diu que està a casa amb uns amics fent unes birrilles i sopant, que hi vagi…”me da pena” li dic jo…aquí “dar pena” vol dir que et fa vergonya…i ella insisteix: que no sigui tonta que hi vagi!! OK li dic jo!! Em foto una dutxeta per espavil·lar-me i cap allà, i aquí comença la tercera sessió social del finde!! A ca la Ceci conec a als 6 amics que hi havia, tots gais i lesbianes, però súper desinhibits, súper simpàtics i agradables!! Va ser una vetllada genial, nicas crítics amb la seva societat i amb els quals podies xerrar i discutir de tot, oberts de ment, bueno, bueno va ser la òstia!! Poder compartir amb ells aspectes i situacions que des del punt de vista estranger…costa que coincideixin, m’explico? Tots son del ram social i treballen en fundacions o ong nicas o estrangeres i em van ajudar a entendre moltes coses del misteriós funcionament nicaragüenc…un plaer vaja!!!!!!!  Van parlar de TOT, des de operacions de canvi de sexe, a economia mundial, passant per sandinisme i anècdotes varies…

De fet hi va haver tant bona onda que xerrant, xerrant va sortir que el mes que ve feia anys, i resulta que 3 d’ells son de cranc com jo i estaven organitzant una festa per celebrar tots els aniversaris de juny!! I em incloure al festival!! Celebraré el meu aniversari en “rancho” amb tot de gays i lesbianes!!! Jajajaja!!! Ens van prometre que també vindrien heteros!!!! Jajajajajaja!! Em fa ilu veure que sóc part d’aquí també!!!

Ja ho veieu quin cap de semana  més intens i complert…de fet la guinda ha sigut el somni que he tigut aqusta nit…però diguem que me’l reservo…jajaja!! Només us diré que m’he despertat amb un somriure d’orella a orella!! Jijiji!!!!!!!!!!!!

MIL PETONS, VISCA EL BARÇA I VISCA LES REVOLUCIONS!!

26 DE MAIG, MES DE LA MARE!

HOLA FAMÍLIA, AMICS, CONEGUTS O SIMPLES CURIOSOS…

Tinc notícies fresques!! He acceptat el contracte laboral que m’ofereixen des de la Fundación Funciona, per tant m’he compromès durant un any més amb projecte!! A efectes reals això implica treballar en el CID fins al juliol de 2012!! Dit així acollona una mica oi?... De fet la meva decisió s’ha basat una mica en la lògica, és a dir, de moment firmem contracte, que passa el temps i veig que ja en tinc prou…doncs anul·lem el contracte i llestos. Realment havia de prendre una decisió i mai sabré quant de temps més voldré estar treballant  Nicaragua fins que no vagi passant el temps…així que m’he tirat a la piscina i de cap!! Jajaja!! De fet estic molt motivada amb el projecte, crec que necessito una mica més temps per acabar de fer l’”empeteta” que deiem…la feina aquí m’agrada i m’omple, no en senganyarem i que realment aquí s’hi viu mooolt bé!! Jejeje!!

Espero que la fundació complexi amb la seva part del tracte que és facilitar-me una visita anual a casa, o sea sé que em pagui una visita nadalenca per exemple!!!! Estaría d’allò més bé…sinó…doncs res ens veurem per les Santes del 2012!! Perque jo, ja no tinc ni un cèntim estalviat, jajajaja!! Ara que si voleu fer una recol·lecta en pro del meu viatge…no tinc cap problema!!! Jajaja!! És broma!!

Alguns més vius, us preguntareu quin sentit té fer una contracte que acabi al juliol si aquí el curs acaba al novembre?? Jo em vaig fer la mateixa pregunta, no tenia massa sentit, si realment jo, com a persona coherent amb el què faig, no marxaria mai a mig curs...doncs la resposta és ben senzilla, si realment ja en tinc prou per aquelles dates, poder fer començar algú mentre el curs estigui vigent, per poder fer tancament i obertura del següent…sembla una xorrada però és important, ja que per molt que t’expliquin com va el projecte cal veure com funciona això en viu, i arribar algú durant el periode de vacances i explicar-li de què va la cosa seria ben complicat…

EL tema de la vivenda també es comença a solucionar, si és que tinc la floreta al cul jo!! Finalment en B. el benefactor del projecte s’ha decidit a invertir en una casa pels voluntaris, si si!! De fet és una bona idea si tens en compte que als voluntaris no els pagues però donar-los un espai on dormir i viure ajudaria molt alhora de convèrcer gent per venir. Doncs a mi m’ha ofert de viure-hi sense pagar ni un ral!! Bé pagaria despeses d’aigua i llum i seria l’encarregada de gestionar l’espai quan hi hagin voluntaris, quin  xollo de veritat!! Ahir vaig anar a veure la casa i vaig flipar!! Una caseta preciosa amb 4 habitacions, molta llum i amoblada!! La bomba!! A més està relativament cèntrica i a prop del centre on treballo...què més vull??? És que no em puc queixar, en serio!! És clar que em quedo!! Jajajaja!!!

Amb el projecte anem creixent, mica en mica, hem organitzat unes sessions (charlas) pels pares, cadascuna orientada a una discapacitat en concret o trastorn, perquè ens n’hem adonat que molts pares no saben ni què tenen els seus fills, alguns diuen els noms que els han dit com ara síndrome Down però no entenen ni el seu significat ni què representa. I a partir de juny un divendres al mes farem xerrada amb un grupet de pares. També volem engrescar a crear, altra vegada, un grups o comissió de pares del Centre, els quals es reuniexi un cop al mes o cada 15 dies, volem que col·laborin amb les tasques del centre, volem sentir les seves opinions, implicar-los, doncs, en el projecte, que sentin que la seva veu també és important. Cada vegada tinc més clar que la força ha de sortir d’ells mateixos, nosaltres podem venir i donar una empenteta però qui realment s’ha d’implicar són les families, els mestres, la gent d’aquí.

Els companys de l’equip cada vegada van entenent més la meva dinàmica de fer, el meu “rotllo”, van captant les meves bromes, ironies,…cosa gens fàcil aquí, tenen la pell molt fina!! Per exemple, ara estem preparant activitats pel dia de la mare, que no és un dia sinó que ho celebren durant tot el mes de maig, però diguem que la traca grossa arriba el dia 30, és una data molt celebrada aquí, i m’agrada perquè no te només té l’aire consumista que tenen aquestes dates a casa nostra, sinó que, realment volen agraïr i valorar públicament la tasca de les mares del país, total que amb els nanos hem estat preparant una petita manualitat per oferir a les respectives mares, una cosa…com ho diaria…molt a la onda nica i per nosaltres queco i cursi!! Un cor vermell amb una blonda i un llacets, bueno, bueno…tremendo, de fet ja posaré alguna foto perquè s’ha de veure!! Doncs, no és el meu estil per res del món però entenc que aquí és “lo que se lleva” i les deixo fer, però quan els veig fent això em pixo de riure, no puc aguantar i aleshores és quan faig broma i els dic que és cursi, que sembla de iaia…tot en un  ambient de broma i tal…però ara ja van captant la conya, dies enrera s’haurien ofès perque creurien relament que  a mi no m’agrada la feina que fan,…blablablá…Costa d’explicar però diguem que em van coneixent i això m’agrada!!

Ja us explicaré com va la festa del dia de la mare, nosaltres hem preparat actuacions (bé els nois), farem un dinar popular, arròs a valenciana, jajaja!! M’agradarà veure com és això de l’arròs a valenciana!! Jajaja, posarem música, hem preparat activitats per les mares, en fi una festassa!!

Segueixo compartint més endavant…

PD: estic al corrent de les mobilitzacions que s’estan duent a terme per aquí…i haig de confessar que em moro d’enveja, m’encataria estar acampada a la plaça Santa Anna, o Catalunya o del Sol, analitzant el nostre món i com arreglar-lo. Encara hi ha esperança!! Des d’aquí envio molts ànims i felicitacions a tothom!!

DE L'ABRIL AL MAIG... GRANDA-MATARÓ-GRANDA!!

Ha passat mot de temps des d’última crònica d’aquest blog…certament, però diguem que la dinàmica de vida es va trencar per un temps i ara tornem a la realitat. Aquest fet es deu a la meva visita a Mataró,  he estat un mes de vacances al meu propi país!! Tota una sensació!! 

Penso que encara no sóc capaç de desgranar totes les emocions viscudes durant aquest mes, mica en mica, però si que em veig capaç de valorar certs aspectes.

La visita a casa m’ha fet sentir estimada i enyorada, primera premissa per començar a carregar les piles i m’ha brindat la oportunitat d’estimar una mica més als meus, de tocar-los, d’abraçar-los,…qui diu que el contacte humà no és important?

També m’ha ajudat a col·locar cada cosa al seu lloc, quan vius lluny de casa tens la tendència a mitificar certs aspectes, dinàmiques, relacions fins al punt que perds la pròpia dimensió de la realitat, i quan tornes i veus que tot està al mateix lloc et relaxes…i certament t’ajuda a gaudir molt més de la nova vida que estàs creant a l’estranger. Amb això no vull pas dir que no segueixi enyorant la meva gent, ni la meva cultura, ni els meus espais, ans al contrari, sinó que ara col·loco l’enyorança en l’esglaó que li toca, el qual em permet no patir…ai costa molt d’explicar tot això!!

El més curiós de la història és que et sents tant descol·locat, estàs tornant a casa però ja no et sents ni d’aquí ni d’allà, no he perdut les meves arrels ni molt menys!! Però si que he tallat el cordó umbilical amb la meva terra, m’he obert a una altre cultura i realitat, i quan he tornat a Nicaragua, no m’he pas sentit d’aquí tampoc…crec que em declaro ciutadana del món, amb una tendència mediterrània i catalana molt forta!! Jajaja!! Però t'adones de com ens condicionen els patrons d’identitat,…en fi aquest tema encara l’haig d’acabar de cuinar, menjar i pair…

El retrobament amb la meva gent ha estat…molt agradable i dur alhora, sobretot els primers dies…tothom et posa al dia de la seva vida i jo per un moment em vaig sentir fora de lloc, semblava que tothom tenia la vida més o menys definida, alguns en relació a la seva vida professional, altres en relació al seu projecte de vida, parelles, fills,…i de cop i volta la por  em va envair…vaig caure a la trampa mortal dels patrons culturals (30 anys:  parella estable, projecte de vida estable,…) i vaig pensar: i tu què collons estàs fotent Alba?? Tens 30 anys i estàs treballant en un projecte al cul del món, sense parella, sense feina estable, sense casa!!! Buuf…em vaig deprimir per uns instants!! Fins em vaig adonar de que jo també havia escollit el meu camí, havia decidit explorar altres vies de la meva professió i descobrir altre realitats, veure món, créixer a nivell personal, que diríem, i vaig començar a sentir la força del que faig! Aquest ha sigut un pas important que fet…Suposo que el fet d’explicar la meva experiència en veu alta m’ha ajudat molt, compartir-la.

 

Aquesta vegada quan he  pujat a l’avió, la sensació ha sigut ben diferent, ja sabia on anava i aquest fet em donava certa tranquil·litat.

L’arribada ha sigut molt agradable també, veure que els lligams d’aquí també et reclamen i t’han trobat a faltar m’ha fet sentir molt bé, he tingut la sensació de tornat a un ambient, a un espai que ja és teu també…els humans som éssers socials i necessitem dels altres també

.

En fi, de moment fins aquí…només volia compartir aquestes sensacions!!

Els Dies van passant i realment cada vegada sento més els efectes d’estar vivint una experiència com aquesta…Nicaragua segueix essent, però, un lloc que no deixa de soprendre’m…té algunes peculiaritats dignes de ser explicades amb pèls i senyals, per exemple el funcionament dels  mitjans de transport, el TAXI, per exemple,  no és com a casa nostra, on tu quan pugues al cotxe tens el dret d’exigir on vols anar i aleshores ell te té el dret de cobrar-te la distància recorreguda, no!! Aquí tu li dius al taxi on vols anar i ell decideix si li va bé portar-te, i si et deixa pujar!! Això té una explicació: són taxis compartits i aleshores el taxista en funció de la dirección que porta veu si li va bé o no portar-te on tu li  demanes…aquesta manera de fer és curiosa, a avoltes et veus parant un taxi al mig del carrer i quan li has dit on vols anar ell et respon: “no amor!!” A vegades amb més simpàtia que d’altres..i et sols quedar allà plantada amb cara de xai abandonat…jajaja!! La part positiva és que els preu està estipulat…hi ha un mena de radis preestablerts i si et mous pel primer cercle, des del centre costa un preu i en funció del què t’allunyes la cosa va pujant…però resulta tan barat que és el mitjà de transport més utlitzat aquí, els cotxes en si estan fets una merda!! Destrossats, si fa no fa com de l’Afrique…però t’adones de com pot arribar a durar un cotxe!! Sembla que hagi de morir amb 10 anys i no és pas cert…comprovat que pot durar mooooolt més!!

L’altre mitjà de transport és la BICICLETA, aquest encara que no ho sembli és un mitjà de transport familiar, allí dalt n’hi van entre 2 i 4 persones, solen ser dos adults i les criatures, però el normal són 2, el que pedala i el que va assegut al radi o pal transversal de la bici, les criatures solen anar assegudes al manillar!! És increíble, sembla molt temerari però realment hi ha molts menys accidents dels que podría semblar…de debó!! Se les inventen totes, hi ha qui col.loca un troç de fusta sobre el radi per fer l’assseguda més agradable, hi ha qui fins i tot l’acolxa la fusta!!! El que pedala sol ser l’home i transporta la dona i el o els fills!! També trobem el format bici de treball, on us farieu creus del que arriben a transportar…des de cistelles d’un metre de diàmetre plens de fruita,  a pa, o formatge per vendre a pes,  el més espectacular que he vist era una bici amb un porc lligat al maleter!!! Viu i xisclant pobre bèstia…i anànven pel mig de la carrertera Panamericana tant tranquils!! (allò deuria pesar un munt…!!). Qui més qui menys té una bici, i alhora de decidir qui pedala i qui és portat hi ha com una norma, el propiertari de la màquina no pedala!! Diguem que pel fet de tenir en possessió una bici es guanya el dret de ser portat i de no cansar-se i la normat es compleix si o si, tan tés el pes o el volum de les persones!! 

L’altre mitjà de transport, és l’AUTOBUS, aquest és més per fora de ciutat, i és un món  a part, de debó, els busos solen estar en estats deplorables, però com us deia abans no acaben mai de morir…molts són antics busos escolars yanquis (d’aquells grocs de les pelis) que han vingut a parar aquí, els qual estan tunejats amb motius, normalment, religiosos, “crito te ama” o aquest tipus de missatges pintats o cares de Jesús,…i llumetes de colors això si, els colorins que no faltin!! Un cop a dins i amb els motors engegats comença l’espectacle!! Solen ser busos de parades intermitents, és a dir va parant a diferents llocs, alguns establerts I d’altres improvitzats, bàsicament on hi ha algú esperant…el bus sol anar a reventar de gent, gent asseguda, dreta i quan sembla que no hi cap ni agulla més, comencen a entrar els venedors ambulants, els quals porten de tot, des de refrescos d’ampolla, frescos de bossa, bossetes amb pollo frito i tajada (plàtan fregit a tires), panotxes de blat de moro, tortites, les quals te les omplen al moment,…també hi ha la versió verdura, bosses de tomàquets, cebes,…de tot i força i ells vam travessant el bus, enmig de la gentada cridant el nom del producte que ofereixen…L’espectacle que es crea és brutal, tan per l’exercici de la venda com després, quan la gent es fot a menjar, suquejant de tot per tot arreu!!! Jajaja!! És una fussió d’olors impressionant…jajaja!!! Un cop sembla que ha tornat la calma, el bus torna a parar i puja més gent, aquesta vegada són els venedors de medicaments!! Si, si, et fan tota una explicació del prodcute que porten, en plan pregonero i et diuen els beneficis i contraindicacions…aquí el tema de la medicació fa por…la venen per tot arreu, supermercats, “pulperías” (que són unes botiguetes familiars que venen de tot una mica i que están obertes totes les hores del dia!!), …per tant als busos perquè no?? L’altre dia a mi em va tocar una explicació d’unes pastilles antiparasitàries, el venendor duia fins i tot un rètol amb uns dibuixets de cada tipus de paràsits o ameba, de colorins i anava explicant en to castastrofista els efectes de cada un al cos!! Molt còmic per nosaltres, però massa alarmista pels nicas, pel meu gust… I quan semblava que ja no podien tenir més sorpreses dalt del bus entra el predicador de torn!! “con la palabra de dios”!! mareta meva!!! Això si que era increíble!! El paio llegia troços de la biblia i deia que la paraula de déu es complia, que déu ja anticipava terratrèmols i desgràcies, i k estaba passant…el paio realment estava al dia dels eventos mundials i ho reflexava en els eu discurs…pero de mal rotllo…intentava transmetre por a la gent amb un to…que no em va agradar gens!! I tot això en 3 hores de trajecte en bus!!!! Brutal!!!

Com veieu estic ben entretinguda!! 

Tot aquesta descripció venia pel fet d’haver viatjat a Estelí,  la visita era en un centre per joves amb discapacitat    (www.lospipitosesteli.org.ni/) un lloc que funciona com el que jo estic intentant crear a Granada… tenen tallers ocupacionals  dividits per nivells, des de pre tallers (on es comença per tallers de manualitat i habilitats) passant per tallers d'espelems, cuina, bisuteria, i si anem pujant l'escala després trobem el taller de fusteria on elaboren jocs de fusta, moble,s..i l'esglaó final és la inserció a llocs de treball especial en empreses externes, on es comença fent unes pràctiques i demostrant que aquests joves poden treballar igual que qualsevol, fent un seguiment primer i aconseguint un contracte legal al final del procés..i s'aconsegueix!!!M’ha anat molt bé veure que la teroria es pot materialitzar…salvant les diferències…és a dir sé  del cert que del que m’expliquen al que realment es fa hi ha un marge…però tot i això  ha sigut molt instructiu i inspirador per mi!! Crec que el nostre projecte a dia d’avui està enfocant cap a masses lloc a la vegada, cal concretar, VULL APOSTAR PER UN O DOS TEMES EN CONCRET I ANAR A PER ELLS, és que sinó la feina i la força es dispersa i acabarem per no fer res…així que voto a favor de la terapia ocupacional i els pretallers laborals!! I voto pel centre d’estimulació temprana!! Jajaja!! Si, si cada un d ‘aquests sectors si es volen realizar correctament s’ha d’afinar i cal dedicació…(aquest tema l’abordaré més concretametn un altre dia…segueixo amb la crònica d’Estelí!!!) òstia he dit crónica?? Sembla mon pare!! Jajaja!!!

A Estelí també em vaig retrobar amb un grupillo d’universitaris catalans els qual han estat 6 mesos fent pràctiques de les seves respectives carreres, en llocs diferents, escoles, centres juvenils, centres de dones,…molt macus…i joves!! Òstia em vaig sentir gran la seu costat…tots de 21 anyets amb el convenciment de que saben ja com funciona le món!! (i m’dono que ni jo amb casibé 10 anys més ho sé encara…)Però amb un estusiasme brutal!! I què us diré de la convivència entre ells…jajaja!! Realment s’estan reafirman com a adults i necessiten demostrar que cadascú és bo en alguna cosa…i davant meu encara més!! Jo compartia el sopar amb ells (una truita de patates amb pa amb tomàquet) com un més fins que de cop e m vaig adonar que tots volíen demostrar dissimuladament lo adults que eren davant meu…potser va ser paranoia meva o no…pèro em f¡va fer molta gràcia!! Tots ben catalanistes i teòricament ben instruits i defensant la seva cultura a cor que vols!! Com jo suposos…però aquella energia i ímpetu!! Em va encantar!! Bé tot això son percepcions que vaig tenir jo…segurament ells se’n van endur una altre…jajaja!! Em van fer pensar en quan jo tenia 21 anys i també creía que ja era adulta i savia de que anava tot i ara sé del cert que encara queda un llarg camí…però i no és maco això??

També vaig aprofitar la meva estada a Estelí per visitar una escola,  Escuela Cristal (www.fundacioncristal.org) la qual està dirigida per una gironina la Cristina, una dona amb un parell d’ovaris que ha aconseguit obrir una escola inclusiva, com les que representa eu em de tenir a l’educació pública catalana…pèro de veritat!! La metodología es especial, agrupa els nena per nivells maduratius i aquest tret afavoreix la inclusió d’alumnes amb discapacitat, un 30 per cent dels alumnes  que te l’escola presenten capacitats diferents i treballent conjuntament i compartint aula, expeirències, vivnecies amb la resta d’alumnes, de cop i volta veus que és real que es pot aocnseguir...ho vaig veure amb els meus propis ulls!! La directora ja m’oferia feina i sou si em quedava amb ella!!! Jajaja!! Ella porta 8 anys a Nicaragua, és mare soltera de 2 fills adoptats al país i sembla que se n’ha sortit prou bé…fa molta feina de capacitació pels Mestres tant de la seva escola com de la resta del municipi i vetlla perque els Mestres natius aprenguin cada dia més i puguin així pujar el nivel educatiu de la zona!! Com tots el projectes li ha costat molt arrencar però amb el temps veus com sí que pot crear-se i fer que funcioni!!  Amb ella parlàvem de les problemàtiques en que et trobes, vaja, comapartint impressions i vivències…ajuda molt veure que algú ha passat pel mateix i t’enten i en pots parlar i en català!!! Veure escoles com aqeustes funcionant em realfirmar en el fer de dir que Nicaragua és el país de les oportunitats, en el sentit més bondadós…es poden crear coses de zero i fer-les funcionar i començar des de baix…fent créixer una societat millor. Realment té coses negatives com tot en aquesta vida…pèro algú coneix la perfecció?? No? Jo tampoc…així que em quedo amb la part positiva de la historia!!!